Vol en parapent

Avui em llevo amb calma, esmorzo, recullo les meves coses i passo una estona escrivint. He contractat un vol en parapent pel Congost de Mont Rebei al migdia. L'espera passa ràpid i amb una furgoneta ens porten a dalt del Montsec d'Ares on hi ha la zona de vol. Des d'aquí hi ha unes vistes impressionant a la vall. El monitor amb qui volaré em dona les instruccions i em poso l'equipament.

Una petita correguda i el parapent ens enlaira. Anem pujant cap amunt, fent algunes voltes i ens trobem enmig dels núvols, encara que avui fa bon dia el cel no està clar del tot. Sortim dels núvols i a sota nostre veig el Montsec i la Vall.

L'objectiu és anar cap al Congost de Mont-Rebei per veure'l des de dalt, sempre que les corrents d'aire ho permetin. Avui hi ha sort i ens hi acostem, a sota veig el Castell de Sant Llorenç, i l'embassament de Canelles que recorre el Congost en un petit tros estret i que s'eixampla cap al sud. Les vistes d'aquesta aigua de tons turqueses enmig del paisatge de pedres vermelloses i grises i els boscos verds és impressionant.

El temps passa molt ràpid, ens dirigim al camp d'aterratge on fa baixar el parapent, un parell de passes i ja hem aterrat.

Després del vol en parapent faig un petit descans i dino per després tornar cap a casa, tornant a travessar els camps del pla de Lleida que en aquesta època estan ben acolorits.

Ruta circular a Cas i Col·legiata d'Àger

Per avui les previsions de temps no eren gens bones i ahir em van anul·lar la sortida amb caiac al Congost de Mont-Rebei que havia de fer avui, però no em quedaré tancada, aprofitaré per anar d'excursió. Ahir vaig estar mirant rutes de mig dia però ha deixat de ploure i les previsions ja no són tan dolentes, sembla que no plourà fins a mitja tarda, en faré una de més llarga que ja tenia en ment.

La meva ruta comença al poble d'Àger, travesso el casc antic i surto pel Portal de Sant Martí, segueixo el mateix camí que ahir entre horts tancats amb pedra fins el Pont d’en Rossell i per una pista que aviat es divideix en dues, la que em portaria de nou al poble entrant pel Portal de Solsdevila i la que indica cap a la Via Romana i el Port d’Àger, agafo la segona. Aquesta pista em permetrà fer l’ascens per la Serra de Montclús fins el Port d’Àger tot travessant l’antiga Via Romana, una ruta secundària de la Via Augusta que venia d’Ilerda (Lleida) i seguia cap a Aeso (Isona).

Aquest camí, senyalitzat amb les marques blanca i vermella d’un GR es desvia de la pista per un petit i bonic camí entre arbres. Fins ara el camí va ascendint per un pendent constant però suau, fàcil de fer. Al cap de poca estona em trobo amb el primer tram de la Via Romana, el tram més llarg de la mateixa. Es veu com l’empedrat té una fila de lloses planes i grans al centre i als costats hi ha pedres més petites.

El dia està ennuvolat, però aquestes boires que semblava que hi havia a primera hora han anat pujant cap amunt i, per ara, no m’impedeixen tenir bones vistes cap a la vall. El camí està acolorit per nombroses flors, especialment pel romaní, la farigola i el ginestell.

Quan s'acaba el primer tram de via romana, el camí enllaça amb una pista ampla que segueixo. Em trobo amb una cruïlla de camins on no queda clar cap a on he de seguir, i no hi ha indicacions, segueixo per la que sembla la via principal i aviat trobo una senyalització que marca la Via Romana i les Torres de Cas per un camí més petit enmig del bosc. Em desvio de la pista i aviat el camí em porta al segon tram de la Via Romana, que queda molt a prop, i pràcticament transcorre en paral·lel, a la carretera que va d’Àger a Port d’Àger.

He tardat una hora i 50 minuts fins al Port d’Àger, des d’aquí tinc una magnífica panoràmica de tota la vall i el poble d’Àger, amb el Montsec d’Ares al fons, enmig dels núvols.

Des d’aquí segueixo en direcció a les Torres de Cas per una pista molt ampla que en un primer moment fa una mica de pujada però que després és planera. Aquest camí entre arbres no té massa interès, no m’aturo massa i tardo uns 50 minuts en recórrer els 4,2 km que em porten a una petita àrea de lleure davant del complex de les Torres de Cas. Recorro les restes del Castell de Cas, datat del S. XI, i veig una torre reconstruïda, en la qual es pot entrar i les restes d’una altra torre i una muralla. Aquest era un recinte de caràcter fronterer, molt més gran del que en resta avui en dia, i a redós del qual també s’hi va construir una vila.

Al costat de l’àrea de lleure hi ha l’església de Sant Jaume de Cas, una ermita romànica construïda entre els S. XI i XII, que es va restaurar per evitar que la traslladessin com a element decoratiu a una àrea de descans d’una autopista i en la qual cada any pel juliol s’hi celebra un aplec que agrupa els veïns d’Àger i els de Fontdepou. L’ermita està tancada però es pot veure el seu interior a través de l’enreixat de les dues portes.

Després de dinar em disposo a començar el descens pel camí fitat que surt just al davant de l’àrea de lleure i que em desvia a l’esquerra de la pista per la que he arribat. Quan arribo a una cruïlla segueixo cap a la dreta i vaig baixant per una pista enfangada amb amplis revolts fins que s’acaba just al davant d’un camp.

Aquí vaig resseguint el camp cap a la dreta, pel marge, fins al final i en el següent camp segueixo el marge cap a l’esquerra fins que arribo a un petit camí que s’endinsa pel bosc. Vaig seguint el corriol, ben fitat, que va baixant per un bosc molt agradable i que, en alguns trams, discorre entre murs de pedra seca.

Arribo a Santa Eugènia, una petita ermita romànica del S. XII. 

Des de l’ermita em dirigeixo a La Règola, aquí el camí s’em fa confós en alguns trams i no està massa ben senyalitzat, per sort el poble es vau clarament i, com que sé cap a on he d’anar, em vaig obrint camí per on em sembla que puc anar passant bé.

Finalment arribo a l’aflorament geològic de La Règola i al poble passant pel costat d’uns antics corrals. Visito el poble fent una passejada pels seus carrerons fins arribar a la carretera d’entrada.

Al davant mateix veig el camí que em portarà a la pista que enllaça amb Àger, és un petit caminet entre camps, al costat d’alguns murs. Aviat m’adono que serà més difícil de seguir del que em pensava, alguns camps estan tancats i sembla que el camí es vagi desviant, i quan intento seguir endavant em trobo amb camins sense sortida.

Al final desisteixo i torno a La Règola, em dirigeixo a la carretera i agafo una pista de terra paral·lela que va cap a Àger i que desemboca a la carretera un quilòmetre abans d’arribar al poble. Han estat uns 19 km, amb un desnivell de poc més de 600 metres.

Tinc el temps just d'anar a l'allotjament a dutxar-me i canviar-me abans de realitzar la visita guiada que he reservat a la Col·legiata d'Àger. La guia comença parlant dels límits d'aquesta vall, tancada per dues carenes muntanyoses i dos rius, amb un turó que al llarg de la història ha estat el punt estratègic des d'on es pot veure tota la vall. És en aquest turó on s'han trobat restes de la tribu dels ilerdets, d'un castell romà que posteriorment va ser àrab, i sobre les ruïnes del qual, durant la reconquesta, es va alçar el castell fortificat al voltant del qual va néixer el poble d'Àger.

Aquest recinte fortificat del S. XI, que combina els estils romànic i gòtic, ha anat canviant al llarg de la història. Es va començar a edificar al S. XI sota el mandat d'Arnau Mir de Tost, després de la reconquesta de la vall d'Àger, juntament amb l'església de la col·legiata. El claustre es va construir entre els segles XIV i XV.

La història d'aquest espai és molt interessant i les vistes a la vall, a la serra de Montclús i al Montsec d'Ares són impressionants. Amb aquesta visita dono el dia per finalitzat.

Ruta de la Pedra i Àger

Durant la nit ha plogut però ara sembla que escampa i les previsions de temps no són dolentes. M'equipo per si comença a ploure i surto a fer una caminada pel Montsec d'Ares. Deixo el cotxe a l'àrea d'esbarjo de la Mare de Déu de Pedra, on hi ha la Font de Pedra, des d'aquí veig l'ermita uns quants metres per sobre meu, agafo un caminet amb pedres entre boscos d'alzines, romaní i ginestell que m'hi portarà. Per ara no plou però el dia està força emboirat, els núvols van passant i a estones tapen l'ermita i la vall.

El camí va pujant amb un desnivell suau però constant, és fàcil de seguir. Poc a poc la boira es va espessint i ho va tapant tot, veig pocs metres més enllà d'on sóc, no veig l'ermita ni la vall. El camí desemboca en una pista ampla que he de seguir, quan sóc  a uns quants metres de l'ermita puc intiur-la, més que no pas veure-la, enmig de la boira, no està gaire lluny. He tardat mitja hora des de l'àrea d'esbarjo al peu de l'ermita.

L’Ermita de la Mare de Déu de Pedra té els seus orígens en una construcció romànica del S. XI, remodelada durant el S. XII i que esdevingué ermita en el S. XIII. Actualment està adossada en un lateral del gran casal construït entre els segles XVII i XVIII, la façana blanca del qual és la que es veu des de la vall. Pujo al mirador de l'ermita per veure le vistes que hi ha des d'aquí, avui són blanques, només es veu boira. En el mirador hi ha un cartell amb el que es podria veure en un dia clar, m'ho hauré de creure ...

Quan baixo a l'esplanada del davant de l'ermita la boira comença a escampar. Torno enrera cap a l'encreuament del camí amb la pista per agafar, de nou, el camí cap a la Font de Gabrieló, ara tinc bones vistes de l'Ermita de Pedra i de la vall.

Quan arribo a l'encreuament de la pista amb el camí hi ha uns troncs que ajuden a superar el desnivell d'aquest respecte de la pista. A partir d'aquí puja serpentejant una bona estona, el desnivell fins la part més alta és important però es va fent bé. Les vistes, ara ja sense boira, de la vall, el poble d'Àger i l'Ermita de Pedra són impressionants. Ara ja no hi ha el bosc d'abans, només petits arbres i matolls que acompanyen les grans mates florides de romaní i ginestrell.

Arribo al punt més alt del recorregut i el paisatge canvia radicalment, ara el camí, amb un pendent molt suau al principi, avança entre un bosc d'alzines molt més esclarissat, per ràpidament començar a baixar. Ja no veig la vall d'Àger, al davant meu s'alça la part més alta de la serra del Montsec. El camí discorre per aquest espai entre els penya-segats cap al corral i la font de Gabrieló. 

En aquest espai els camins queden una mica difuminats i alguns senyals són confosos, però no em costa gaire orientar-me, arribar a la font i trobar els cartells que m'indiquen la pista que he de seguir per anar cap a l'Ermita de Colobor. He tardat una hora i quart des de la cruïlla del camí amb la pista fins arribar a la font.

La pista segueix un GR i, per tant, les marques canvien de color, fins ara eren verdes i ara són vermelles. Al cap de poc veig el desviament cap al mirador de Gabrieló, a 500 m, però torna a estar tot molt emboirat i decideixo no anar-hi, segurament es veurà tot blanc una altra vegada. El camí que segueixo ara va baixant en un pendent suau fins que en un revolt distingeixo, de lluny, el santuari al qual em dirigeixo.

El camí segueix baixant, passa per sobre de l'ermita, en distingeixo clarament la teulada en un paisatge que m'agrada molt. Arribo al santuari de la mare de Déu de Colobor, una ermita que es va construïr sobre l'arbre on es va trobar una imatge de la verge. Annex a l'ermita hi havia un hostal que fou abandonat i posteriorment transformat en refugi. Ara el santuari està completament abandonat i, per dins, en ruïnes, contrastant amb la teulada que he vist fa una estona, que semblava que estava en bon estat. Des de la Font de Gabrieló fins aquí he tardat poc més d'una hora.

Ara segueixo un corriol pel mig d'un bosc d'alzines molt similar al que he creuat en el primer tram del recorregut, i vaig trobant alguns rètols que descriuen la fauna i la flora de la zona. El corriol va baixant fins que torno a veure la Vall d'Àger i, poc després, enllaça amb una pista.

Arribo al desviament del Sender dels Petrolers, des de Colobor he tardat uns 50 minuts. Segueixo aquest sender, una pista ampla paral·lela a la vall, força planer al principi i desnivell suau de pujada cap al final, que em porta, en 50 minuts més, a la Font de Pedra, l'inici del camí.

Al final han estat 13'5 km, per camins senzills, tot molt ben indicat amb cartells i marques, primer blanques i verdes, i després blanques i vermelles.

A la tarda visito el nucli històric d'Àger, seguint l'itinerari del mapa, i faig una petita caminada, per fora de la vila, que enllaça el Portal de Sant Martí amb el Portal de Solsdevila, i que m'ofereix bones vistes de la vila. 

A partir de la segona meitat del S. XI, quan s'erigeix el castell residencial d'Arnau Mir de Tost i la canònica de Sant Pere, la vila té un fort impuls constructiu i es converteix en una vila emmurallada amb tres portals, Pedró, Sant Martí i Solsdevila. Entro pel Portal del Pedró, un conjunt de porxos amb arcades, que donen accés a tres carrers, sobre els quals hi ha una vivenda. Em dirigeixo cap a la Plaça Major, una plaça allargada, i d'aquí segueixo el carrer Sant Martí.

Surto pel Portal de Sant Martí, la que era l'entrada principal al poble si es venia de Balaguer o Lleida per la Via Romana. Passat el portal segueixo un carrer amb cases que desemboca en un camí que té a tots dos costats horts tancats amb parets de pedra seca.

Travesso el riu Fred de Pui pel Pont d'en Rossell i agafo un camí que dóna la volta al poble per la cara sud i des d'on n'obtinc bones panoràmiques.

El camí es transforma en un corriol que travessa el bosc de ribera del riu Fred, passa pel costat d'un antic molí de farina i d'algunes antigues cases abandonades, abans d'arribar al Portal de Solsdevila que, de nou, em permet entrar a l'antiga vila emmurallada.

Des del portal em dirigeixo a l'església de Sant Vicenç, les primeres pedres de la qual daten del S. XI.

Finalment vaig a la zona més alta del turó, on hi ha l'antic castell i la col·legiata de Sant Pere. Només puc veure-ho des de fora, està tancat, només l'obren per a les visites guiades els caps de setmana, en faré una demà.

Surto del nucli emmurallat i vaig a la font del Pedró, un espai on s'hi pot veure la font, dos safarejos, un a cada costat del barranc, i un pont medieval. Al darrera una antiga torre de planta circular que formava part del sistema defensiu de la vila i que actualment ha quedat parcialment incrustada en un bloc de pisos modern.

Cap a Àger

De nou ens deixen sortir de la comarca i no m'ho penso ni dos segons, de fet ja tenia decidit on anar i què fer si obrien el confinament comarcal, el meu objectiu: la Vall d'Àger!

Àger és un petit poble que es troba dalt d'un turó de la vall, del mateix nom, tancada per dues carenes muntanyoses, el Montsec d'Ares i la Serra de Montclús, al nord i al sud respectivament, i per dos rius, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, a l'est i a l'oest respectivament.

Aprofito que el divendres tinc festa i marxo el dijous sortint de la feina, només porto mitja hora de camí i ja m'he trobat núvols, boira, pluja i sol! Les previsions de temps per aquests dies no són gaire bones, però no em penso quedar tancada, si plou em mullaré, només és aigua ... Abans d'arribar em paro al mirador de Port d'Àger, a la Serra de Montclús, des d'on hi ha bones vistes de la vall.

En poc més de tres hores ja hi sóc, ara necessito estirar les cames. Com que el meu allotjament està als afores del poble, aprofito per passejar una estona per un camí des d'on veig el poble d'Àger.

I també veig, enclavada al bell mig del Montsec d'Ares, l'Ermita de la Mare de Déu de Pedra, el meu objectiu per a demà, si el temps m'ho permet.

Erill La Vall i tornada

Aquest matí visito l'últim poble que em falta, Erill la Vall. Tot i ser un dels nuclis més petits de la Vall de Boí, l'església de Santa Eulàlia té un campanar de sis pisos, un dels més alts del conjunt romànic. Faig una passejada pel poble, que s'acaba ràpid i pujo una mica el camí dels fallers per tenir bones vistes.

Després de passejar visito l'església per fora, ja es veu que és de dimensions reduïdes, tant que els tres absis no estan de costat sinó que formen una mena de trèvol al voltant de la nau central. Al costat del campanar hi ha un porxo amb arcades que protegeix l'entrada al temple, i al seu davant el cementiri.

La porta es tanca amb un forrellat i sota l'arc té restes d'una pintura verda i vermella. Entro i la visito per dins. A l'altar hi ha la reproducció d'un Davallament de la Creu d'estil barroc trobat aquí a principis del segle passat, l'únic de Catalunya que s'ha trobat sencer amb les set figures, actualment repartides entre el MNAC, on hi ha dues peces que va comprar un coleccionista privat i que després va cedir al museu, i el museu episcopal de Vic, amb les altres cinc peces, comprades pel conservador d'aquest museu per tal que no acabessin en altres col·leccions privades fora de Catalunya.

Al cor hi ha alguns retaules, entre d'altres un monument de Setmana Santa del S. XVIII que m'impressiona especialment.

Per acabar m'he apuntat a una visita guiada en la qual la guia ens fa un recorregut pel poble i ens explica algunes generalitats de la vall que ja he escoltat en altres visites i algunes particularitats d'Erill la Vall. Aquest poble és i sempre ha estat molt petit, segurament degut a la seva situació de difícil accés que en dificulta el creixement. El nucli antic es troba més amunt que l'església, a una certa distància, com les altres Santa Eulàlia es va construir fora del nucli urbà. En aquesta part més antiga encara es poden veure finques amb els edificis tradicionals lligats a la ramaderia al costat dels habitatges.

Veiem com el campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll estan perfectament alineats, això reforça la idea que aquests campanars tenien la funció de torres de vigilància i comunicació entre els diferents nuclis urbans.

La nau principal de l'església és va construir al S. XI, i posteriorment, al S. XII, es va afegir el campanar, aprofitant una estructura defensiva a la base i amb la decoració pròpia del romànic llombard, i el porxo. Tot i que el sostre originalment tenia bigues de fusta, com ara, en algun moment es va construir un sostre de volta de canó que va acabar cedint i caient emportant-se part d'un absis lateral, la paret lateral dreta i una part de la paret del fons, que van haver de reconstruir ràpidament, es veu clarament les diferències entre la part original i la reconstruïda.

La guia ens mostra la que va ser la casa destinada al rector i ens explica que fa uns anys no es veien les pedres de les cases sinó que totes estaven arrebossades i pintades de blanc, però la moda de la pedra i els pobles amb encant n'ha fet canviar l'estètica tradicional per l'actual.

Acabada la visita dino i em disposo a fer unes quantes hores de cotxe per tornar a casa. Han estat pocs dies però la sensació de desconnexió ha estat immensa, he descobert un lloc màgic del qual encara em queden molts camins per recórrer. Hi tornaré, segur, però serà quan es pugui tornar a pujar als campanars, assignatura pendent a causa la pandèmia.

Congost d'Erinyà