Aquest matí visito l'últim poble que em falta, Erill la Vall. Tot i ser un dels nuclis més petits de la Vall de Boí, l'església de Santa Eulàlia té un campanar de sis pisos, un dels més alts del conjunt romànic. Faig una passejada pel poble, que s'acaba ràpid i pujo una mica el camí dels fallers per tenir bones vistes.
Després de passejar visito l'església per fora, ja es veu que és de dimensions reduïdes, tant que els tres absis no estan de costat sinó que formen una mena de trèvol al voltant de la nau central. Al costat del campanar hi ha un porxo amb arcades que protegeix l'entrada al temple, i al seu davant el cementiri.
La porta es tanca amb un forrellat i sota l'arc té restes d'una pintura verda i vermella. Entro i la visito per dins. A l'altar hi ha la reproducció d'un Davallament de la Creu d'estil barroc trobat aquí a principis del segle passat, l'únic de Catalunya que s'ha trobat sencer amb les set figures, actualment repartides entre el MNAC, on hi ha dues peces que va comprar un coleccionista privat i que després va cedir al museu, i el museu episcopal de Vic, amb les altres cinc peces, comprades pel conservador d'aquest museu per tal que no acabessin en altres col·leccions privades fora de Catalunya.
Al cor hi ha alguns retaules, entre d'altres un monument de Setmana Santa del S. XVIII que m'impressiona especialment.
Per acabar m'he apuntat a una visita guiada en la qual la guia ens fa un recorregut pel poble i ens explica algunes generalitats de la vall que ja he escoltat en altres visites i algunes particularitats d'Erill la Vall. Aquest poble és i sempre ha estat molt petit, segurament degut a la seva situació de difícil accés que en dificulta el creixement. El nucli antic es troba més amunt que l'església, a una certa distància, com les altres Santa Eulàlia es va construir fora del nucli urbà. En aquesta part més antiga encara es poden veure finques amb els edificis tradicionals lligats a la ramaderia al costat dels habitatges.
Veiem com el campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll estan perfectament alineats, això reforça la idea que aquests campanars tenien la funció de torres de vigilància i comunicació entre els diferents nuclis urbans.
La nau principal de l'església és va construir al S. XI, i posteriorment, al S. XII, es va afegir el campanar, aprofitant una estructura defensiva a la base i amb la decoració pròpia del romànic llombard, i el porxo. Tot i que el sostre originalment tenia bigues de fusta, com ara, en algun moment es va construir un sostre de volta de canó que va acabar cedint i caient emportant-se part d'un absis lateral, la paret lateral dreta i una part de la paret del fons, que van haver de reconstruir ràpidament, es veu clarament les diferències entre la part original i la reconstruïda.
La guia ens mostra la que va ser la casa destinada al rector i ens explica que fa uns anys no es veien les pedres de les cases sinó que totes estaven arrebossades i pintades de blanc, però la moda de la pedra i els pobles amb encant n'ha fet canviar l'estètica tradicional per l'actual.
Acabada la visita dino i em disposo a fer unes quantes hores de cotxe per tornar a casa. Han estat pocs dies però la sensació de desconnexió ha estat immensa, he descobert un lloc màgic del qual encara em queden molts camins per recórrer. Hi tornaré, segur, però serà quan es pugui tornar a pujar als campanars, assignatura pendent a causa la pandèmia.
 |
| Congost d'Erinyà |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada