Ruta de la Pedra i Àger

Durant la nit ha plogut però ara sembla que escampa i les previsions de temps no són dolentes. M'equipo per si comença a ploure i surto a fer una caminada pel Montsec d'Ares. Deixo el cotxe a l'àrea d'esbarjo de la Mare de Déu de Pedra, on hi ha la Font de Pedra, des d'aquí veig l'ermita uns quants metres per sobre meu, agafo un caminet amb pedres entre boscos d'alzines, romaní i ginestell que m'hi portarà. Per ara no plou però el dia està força emboirat, els núvols van passant i a estones tapen l'ermita i la vall.

El camí va pujant amb un desnivell suau però constant, és fàcil de seguir. Poc a poc la boira es va espessint i ho va tapant tot, veig pocs metres més enllà d'on sóc, no veig l'ermita ni la vall. El camí desemboca en una pista ampla que he de seguir, quan sóc  a uns quants metres de l'ermita puc intiur-la, més que no pas veure-la, enmig de la boira, no està gaire lluny. He tardat mitja hora des de l'àrea d'esbarjo al peu de l'ermita.

L’Ermita de la Mare de Déu de Pedra té els seus orígens en una construcció romànica del S. XI, remodelada durant el S. XII i que esdevingué ermita en el S. XIII. Actualment està adossada en un lateral del gran casal construït entre els segles XVII i XVIII, la façana blanca del qual és la que es veu des de la vall. Pujo al mirador de l'ermita per veure le vistes que hi ha des d'aquí, avui són blanques, només es veu boira. En el mirador hi ha un cartell amb el que es podria veure en un dia clar, m'ho hauré de creure ...

Quan baixo a l'esplanada del davant de l'ermita la boira comença a escampar. Torno enrera cap a l'encreuament del camí amb la pista per agafar, de nou, el camí cap a la Font de Gabrieló, ara tinc bones vistes de l'Ermita de Pedra i de la vall.

Quan arribo a l'encreuament de la pista amb el camí hi ha uns troncs que ajuden a superar el desnivell d'aquest respecte de la pista. A partir d'aquí puja serpentejant una bona estona, el desnivell fins la part més alta és important però es va fent bé. Les vistes, ara ja sense boira, de la vall, el poble d'Àger i l'Ermita de Pedra són impressionants. Ara ja no hi ha el bosc d'abans, només petits arbres i matolls que acompanyen les grans mates florides de romaní i ginestrell.

Arribo al punt més alt del recorregut i el paisatge canvia radicalment, ara el camí, amb un pendent molt suau al principi, avança entre un bosc d'alzines molt més esclarissat, per ràpidament començar a baixar. Ja no veig la vall d'Àger, al davant meu s'alça la part més alta de la serra del Montsec. El camí discorre per aquest espai entre els penya-segats cap al corral i la font de Gabrieló. 

En aquest espai els camins queden una mica difuminats i alguns senyals són confosos, però no em costa gaire orientar-me, arribar a la font i trobar els cartells que m'indiquen la pista que he de seguir per anar cap a l'Ermita de Colobor. He tardat una hora i quart des de la cruïlla del camí amb la pista fins arribar a la font.

La pista segueix un GR i, per tant, les marques canvien de color, fins ara eren verdes i ara són vermelles. Al cap de poc veig el desviament cap al mirador de Gabrieló, a 500 m, però torna a estar tot molt emboirat i decideixo no anar-hi, segurament es veurà tot blanc una altra vegada. El camí que segueixo ara va baixant en un pendent suau fins que en un revolt distingeixo, de lluny, el santuari al qual em dirigeixo.

El camí segueix baixant, passa per sobre de l'ermita, en distingeixo clarament la teulada en un paisatge que m'agrada molt. Arribo al santuari de la mare de Déu de Colobor, una ermita que es va construïr sobre l'arbre on es va trobar una imatge de la verge. Annex a l'ermita hi havia un hostal que fou abandonat i posteriorment transformat en refugi. Ara el santuari està completament abandonat i, per dins, en ruïnes, contrastant amb la teulada que he vist fa una estona, que semblava que estava en bon estat. Des de la Font de Gabrieló fins aquí he tardat poc més d'una hora.

Ara segueixo un corriol pel mig d'un bosc d'alzines molt similar al que he creuat en el primer tram del recorregut, i vaig trobant alguns rètols que descriuen la fauna i la flora de la zona. El corriol va baixant fins que torno a veure la Vall d'Àger i, poc després, enllaça amb una pista.

Arribo al desviament del Sender dels Petrolers, des de Colobor he tardat uns 50 minuts. Segueixo aquest sender, una pista ampla paral·lela a la vall, força planer al principi i desnivell suau de pujada cap al final, que em porta, en 50 minuts més, a la Font de Pedra, l'inici del camí.

Al final han estat 13'5 km, per camins senzills, tot molt ben indicat amb cartells i marques, primer blanques i verdes, i després blanques i vermelles.

A la tarda visito el nucli històric d'Àger, seguint l'itinerari del mapa, i faig una petita caminada, per fora de la vila, que enllaça el Portal de Sant Martí amb el Portal de Solsdevila, i que m'ofereix bones vistes de la vila. 

A partir de la segona meitat del S. XI, quan s'erigeix el castell residencial d'Arnau Mir de Tost i la canònica de Sant Pere, la vila té un fort impuls constructiu i es converteix en una vila emmurallada amb tres portals, Pedró, Sant Martí i Solsdevila. Entro pel Portal del Pedró, un conjunt de porxos amb arcades, que donen accés a tres carrers, sobre els quals hi ha una vivenda. Em dirigeixo cap a la Plaça Major, una plaça allargada, i d'aquí segueixo el carrer Sant Martí.

Surto pel Portal de Sant Martí, la que era l'entrada principal al poble si es venia de Balaguer o Lleida per la Via Romana. Passat el portal segueixo un carrer amb cases que desemboca en un camí que té a tots dos costats horts tancats amb parets de pedra seca.

Travesso el riu Fred de Pui pel Pont d'en Rossell i agafo un camí que dóna la volta al poble per la cara sud i des d'on n'obtinc bones panoràmiques.

El camí es transforma en un corriol que travessa el bosc de ribera del riu Fred, passa pel costat d'un antic molí de farina i d'algunes antigues cases abandonades, abans d'arribar al Portal de Solsdevila que, de nou, em permet entrar a l'antiga vila emmurallada.

Des del portal em dirigeixo a l'església de Sant Vicenç, les primeres pedres de la qual daten del S. XI.

Finalment vaig a la zona més alta del turó, on hi ha l'antic castell i la col·legiata de Sant Pere. Només puc veure-ho des de fora, està tancat, només l'obren per a les visites guiades els caps de setmana, en faré una demà.

Surto del nucli emmurallat i vaig a la font del Pedró, un espai on s'hi pot veure la font, dos safarejos, un a cada costat del barranc, i un pont medieval. Al darrera una antiga torre de planta circular que formava part del sistema defensiu de la vila i que actualment ha quedat parcialment incrustada en un bloc de pisos modern.

Cap a Àger

De nou ens deixen sortir de la comarca i no m'ho penso ni dos segons, de fet ja tenia decidit on anar i què fer si obrien el confinament comarcal, el meu objectiu: la Vall d'Àger!

Àger és un petit poble que es troba dalt d'un turó de la vall, del mateix nom, tancada per dues carenes muntanyoses, el Montsec d'Ares i la Serra de Montclús, al nord i al sud respectivament, i per dos rius, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, a l'est i a l'oest respectivament.

Aprofito que el divendres tinc festa i marxo el dijous sortint de la feina, només porto mitja hora de camí i ja m'he trobat núvols, boira, pluja i sol! Les previsions de temps per aquests dies no són gaire bones, però no em penso quedar tancada, si plou em mullaré, només és aigua ... Abans d'arribar em paro al mirador de Port d'Àger, a la Serra de Montclús, des d'on hi ha bones vistes de la vall.

En poc més de tres hores ja hi sóc, ara necessito estirar les cames. Com que el meu allotjament està als afores del poble, aprofito per passejar una estona per un camí des d'on veig el poble d'Àger.

I també veig, enclavada al bell mig del Montsec d'Ares, l'Ermita de la Mare de Déu de Pedra, el meu objectiu per a demà, si el temps m'ho permet.

Erill La Vall i tornada

Aquest matí visito l'últim poble que em falta, Erill la Vall. Tot i ser un dels nuclis més petits de la Vall de Boí, l'església de Santa Eulàlia té un campanar de sis pisos, un dels més alts del conjunt romànic. Faig una passejada pel poble, que s'acaba ràpid i pujo una mica el camí dels fallers per tenir bones vistes.

Després de passejar visito l'església per fora, ja es veu que és de dimensions reduïdes, tant que els tres absis no estan de costat sinó que formen una mena de trèvol al voltant de la nau central. Al costat del campanar hi ha un porxo amb arcades que protegeix l'entrada al temple, i al seu davant el cementiri.

La porta es tanca amb un forrellat i sota l'arc té restes d'una pintura verda i vermella. Entro i la visito per dins. A l'altar hi ha la reproducció d'un Davallament de la Creu d'estil barroc trobat aquí a principis del segle passat, l'únic de Catalunya que s'ha trobat sencer amb les set figures, actualment repartides entre el MNAC, on hi ha dues peces que va comprar un coleccionista privat i que després va cedir al museu, i el museu episcopal de Vic, amb les altres cinc peces, comprades pel conservador d'aquest museu per tal que no acabessin en altres col·leccions privades fora de Catalunya.

Al cor hi ha alguns retaules, entre d'altres un monument de Setmana Santa del S. XVIII que m'impressiona especialment.

Per acabar m'he apuntat a una visita guiada en la qual la guia ens fa un recorregut pel poble i ens explica algunes generalitats de la vall que ja he escoltat en altres visites i algunes particularitats d'Erill la Vall. Aquest poble és i sempre ha estat molt petit, segurament degut a la seva situació de difícil accés que en dificulta el creixement. El nucli antic es troba més amunt que l'església, a una certa distància, com les altres Santa Eulàlia es va construir fora del nucli urbà. En aquesta part més antiga encara es poden veure finques amb els edificis tradicionals lligats a la ramaderia al costat dels habitatges.

Veiem com el campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll estan perfectament alineats, això reforça la idea que aquests campanars tenien la funció de torres de vigilància i comunicació entre els diferents nuclis urbans.

La nau principal de l'església és va construir al S. XI, i posteriorment, al S. XII, es va afegir el campanar, aprofitant una estructura defensiva a la base i amb la decoració pròpia del romànic llombard, i el porxo. Tot i que el sostre originalment tenia bigues de fusta, com ara, en algun moment es va construir un sostre de volta de canó que va acabar cedint i caient emportant-se part d'un absis lateral, la paret lateral dreta i una part de la paret del fons, que van haver de reconstruir ràpidament, es veu clarament les diferències entre la part original i la reconstruïda.

La guia ens mostra la que va ser la casa destinada al rector i ens explica que fa uns anys no es veien les pedres de les cases sinó que totes estaven arrebossades i pintades de blanc, però la moda de la pedra i els pobles amb encant n'ha fet canviar l'estètica tradicional per l'actual.

Acabada la visita dino i em disposo a fer unes quantes hores de cotxe per tornar a casa. Han estat pocs dies però la sensació de desconnexió ha estat immensa, he descobert un lloc màgic del qual encara em queden molts camins per recórrer. Hi tornaré, segur, però serà quan es pugui tornar a pujar als campanars, assignatura pendent a causa la pandèmia.

Congost d'Erinyà

Barruera i Embassament de Cavallers

Al mig de la Vall, al costat del riu Noguera de Tor, hi ha Barruera, actualment el poble amb més serveis de la Vall. Aquí hi ha l'escola de primària, l'ajuntament de la Vall de Boí (administrativament és un únic municipi), l'oficina de turisme i l'única benzinera, segurament per ser l'emplaçament central i lloc de pas.

Al costat del riu, entre el poble i la presa de Cardet, hi ha l'espai natural protegit d'El Salencar, una zona humida d'aiguamolls i bosc de ribera. Faig una caminada completament plana d'uns 4'5 km, passejant per les dues vores del riu, entre l'església i l'entrada als aiguamolls, i per l'interior d'aquests, en un recorregut marcat, fins la presa de Cardet. 

Acabat el recorregut vaig cap a l'Església de Sant Feliu de Barruera i la veig per fora i per dins. S'assembla a les altres que ja he vist però en aquesta hi ha una porxada amb arcs a l'entrada, no hi ha la reproducció de les pintures murals i només té dos absis, el central i el lateral de la dreta. A més té una forma rara, la seva planta no és quadrada.

Surto de l'església poc abans de les 12 del migdia i puc sentir tocar les campanes.

Després faig una visita guiada a l'església i al poble de Barruera. Aquest és l'únic poble que està al fons de la Vall, no està alçat com els altres, què hi fa aquí? Aquest poble estava en un lloc de pas, en una cruïlla de camins. L'església, separada del poble, era a la vegada un lloc de culte, de defensa i de vigilància.

A la part baixa de la torre, S.XI, hi ha poques obertures i són petites, servia de defensa, la part alta, S. XII, servia per veure els camins i les torres de les altres esglésies. Els dos absis són d'èpoques i estils diferents, el principal, el més antic, té una construcció més tosca, tot i que està més decorat que el petit, i el tercer no es va arribar a construir. A més és l'única església del conjunt amb planta de creu llatina, sembla que a mitja construcció van canviar d'idea i té diferències notables amb les altres esglésies de la Vall.

El nucli antic del poble no són les cases que estan al costat de la carretera sinó les que queden en el pendent de la muntanya, cap a l'esquerra mirant el poble des de l'església. Aquest nucli s'estructura amb construccions als dos costats del carrer major, el carrer principal. Encara es poden veure en algunes construccions com eren antigament les cases, quan l'economia de la zona era bàsicament ramadera.

Durant el recorregut veiem l'actual capella i l'entrada a la capella privada de l'única casa del poble que té un escut damunt la porta.

I en una petita plaça veiem un edifici, ara local social, que ha tingut múltiples funcions ja que va ser ajuntament i escola, i anteriorment, a la part baixa, hi havia hagut la presó.

Acabat aquest interessant recorregut dino i me'n vaig cap a Caldes de Boí, però no al balneari sinó que vull pujar a l'embassament de Cavallers. Arribo a la caseta d'informació i control, paro el cotxe i surt un noi, li pregunto per anar a l'embassament i em diu que endavant, que puc passar i que hi ha uns aparcaments, segons la informació que he llegit estan després de la caseta. Però començo a seguir la carretera i no els veig, no tardo gaire a adonar-me que estic pujant a l'embassament en cotxe! Per una carretera molt estreta, jo pensava que només es podia pujar a peu o en taxi, és clar que jo no li he dit al noi que volia pujar caminant ... Després de creuar-me amb tres cotxes que estan baixant decideixo que ja n'hi ha prou, si trobo un lloc on donar la volta ho faré, he vist abans petits aparcaments per un o dos cotxes, tots ocupats. Just ho penso i em trobo un aparcament per a tres cotxes amb una plaça lliure i hi entro disposada a fer mitja volta. Veig al costat la senyalització del camí, doncs ja que sóc aquí acabaré de pujar a peu.

És un camí petit i estret, amb força pedres i sorra, d'aquells que és més difícil baixar que pujar, entre avets. Al cap d'uns minuts el camí acaba en una pista ampla que segueix cap a l'esquerra, a la dreta veig una cascada i m'hi acosto, m'agrada molt!

Ara, per arribar a l'embassament segueixo la pista ample, és molt fàcil i té poc pendent, fins que s'enganxa al final de la carretera i puc accedir a l'embassament. Des d'aquí, un tros més avall, veig els aparcaments que hi ha just sota l'embassament, i que estan força plens. He tardat un quart d'hora en pujar, segons el gps he caminat 1'1 km amb un desnivell d'uns 100 m, més o menys una tercera part del camí que volia fer.

Aquí dalt hi fa força vent, no és massa agradable, però les vistes cap a l'embassament i la vall valen la pena.  L'embassament, del riu Noguera de Tor, no està massa ple en aquest moment, es distingeixen clarament les marques d'on pot arribar l'aigua.

Torno a baixar cap al cotxe i segueixo el camí un tros avall, fins un pont sota el qual travessa el torrent que baixa de la cascada que he vist abans. 

Per sort a la baixada per la carretera no em creuo amb cap més cotxe, i just abans d'arribar a la caseta d'informació veig l'aparcament a l'esquerra! Pujant no l'he vist! I me'n torno cap a Boí a passar la darrera nit en aquesta fantàstica vall.