Caminada per la Vall i Boí

A la Vall de Boí s'han senyalitzat, per fer senderisme, els camins tradicionals, camins per on homes i animals s'han desplaçat durant molts anys per anar d'un poble a un altre. Seguir les seves passes és una manera de conèixer i viure la Vall a un ritme més pausat, per això avui seguiré tres d'aquests camins fent una volta circular entre Boí, Durro i Barruera.

Surto de Boí travessant el pont sobre el riu de Sant Martí i ja veig els cartells explicatius dels camins i les indicacions. De Boí a Durro seguiré el Camí del Pago, anomenat així perquè a Durro feien el pagament dels ramats transhumants.

El camí, a trossos empedrat, comença a pujar. A mesura que vaig deixant enrera el poble aconsegueixo una bona perspectiva de Boí i també d'Erill la Vall. El camí descriu un ascens pronunciat en el primer tram, crec que pujo d'una sola vegada els 120 m de desnivell que hi ha. 

A partir d'aquí el camí és força planer, va resseguint la muntanya paralel·la a la Vall, ara tinc bones vistes de Boí, Erill la Vall i també de Barruera.

Més endavant travessa una gran tartera, des d'on hi ha les millors vistes de la vall i poc després travessa una zona boscosa abans de creuar un coll proper a la Roca d'Espà, el punt més alt del recorregut d'avui a 1450 msnm.

En aquest moment el camí fa un revolt donant l'esquena a la vall i de seguida veig Durro, el meu primer objectiu. Una petita baixada m'hi porta, travesso el poble i puc admirar de nou l'Església de la Nativitat. He tardat una hora i mitja a recorrer els 3'4 km que fa el camí. De seguida trobo els indicadors del camí que va cap a Barruera i començo el descens cap a la Vall.

El Camí de les Planes comença baixant pel costat d'un torrent que una mica més endavant s'ajunta amb un altre amb més cabdal que fa una petita cascada.

Són 275 m de descens en 2'4 km, pel mig del bosc, entre roques i parets de pedra, en un primer tros més sec però després recobert d'espesses molses. Tota la baixada és molt agradable i es pasen molts racons que podrien ser els d'un conte de fades. Durant tot el camí els únics sorolls que sento són el de l'aigua del torrent que va seguint el camí i els ocells.

Després d'un revolt, ja arribant a la vall, veig Barruera entre els arbres. De seguida arribo al Noguera de Tor, el riu que travessa la vall, i veig la indicació per anar cap a Boí. Però no la segueixo sinó que travesso el pont que em porta de dret a l'església de Sant Feliu, una església que forma part del conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat, que encara no he visitat. Només he necessitat una hora per fer aquest tram.

Estic en el punt més baix de la ruta d'avui. Després de donar una petita volta a l'església vaig cap al riu i m'hi assec una estona al costat per menjar i escriure tot sentint el soroll del riu.

El darrer tram de camí és el que em portarà de Barruera a Boí seguint durant 3'9 km el Camí de l'Aigua, una ruta més llarga que comença a Pont de Suert i acaba a Caldes de Boí, amb un desnivell positiu de 180 m. Una bona part d'aquest camí discorre pel marge esquerra del riu entre camps tancats amb parets de pedra seca, paral·lel al camí que m'ha portat de Boí a Durro però ara passant per la vall.

Finalment el camí, que en algun moment va ser empedrat, s'enfila per la muntanya entre roques i arbres. Tot el desnivell s'acumula en aquest darrer tram.

Poc abans d'arribar a Boí m'aturo al Mirador de la Vall, una gran plataforma de fusta amb vistes magnífiques de tota la Vall i del poble d'Erill.

Finalment el camí s'uneix al que he agafat aquest matí per sortir de Boí i el segueixo fins que torno a entrar al poble pel pont del riu de Sant Martí. Aquest darrer tram he tardat una hora i mitja a recórrer-lo.

A la tarda faig una visita guiada per Boí que comença per l'església de Sant Joan. La guia, ens mostra a la torre les diferents fases de la construcció de la mateixa. Com les altres aprofita una estructura defensiva a la base del S. XI i els senyors d'Erill la fan més alta durant el S. XII, però en aquesta a la part de dalt es veu clarament que hi ha un altre mètode de construcció, això és degut a què en algun moment va caure i va haver de ser reconstruïda. I ens fa observar que falta l'absis central, com és això? Doncs n'hi havia hagut però durant el barroc van posar un retaule que en tapava l'accés i el feia inútil, al mateix moment la plaça que hi havia fora de l'església era un important encreuament de camins i va anar creixent, com que l'absis no es feia servir i feia nosa per al creixement de la plaça van decidir tirar-lo a terra.

Boí va ser un poble emmurallat ja que és de fàcil accés i de difícil defensa. Encara es conserva la porta d'entrada i hi ha algunes cases que aprofiten com a parets parts de la muralla. Les cases es van construir sobre la roca, que va esdevenir part de la muralla, sense fonaments, de la mateixa manera que l'església, construïda fora muralla ja que a dins no hi cabia. 

En el poble podem veure una antiga rentadora i un abeurador, ara transformats en fonts. Em criden molt l'atenció els palancons, una mena de túnels de fusta que uneixen dues cases, antigament unien una casa amb l'espai agrari de la mateixa, que contenia el paller i els estables.

Després entro a l'església, per dins es veu clarament que no hi ha l'absis central. En aquesta església hi ha una reproducció de les pintures murals que es conserven al MNAC. Aquestes pintures servien per explicar històries, es veu una escena de la lapidació de Sant Esteve, una altra amb uns joglars i hi ha un bestiari, amb cada animal es vol representar una virtud o una debilitat.

A Boí va haver-hi una segona església, contemporània a la de Sant Joan, era l'església de Sant Pere i era utilitzada pels veïns d'un grup de cases que estaven fora de la muralla. D'aquesta església només en queda un tros de paret. Com que no està gaire lluny del poble, només a uns 300 m seguint el camí de l'aigua, decideixo anar-hi. Em trobo amb una paret que conté una pila baptismal de pedra i un pilar que en recorda la seva existència.

Excursió al PN d'Aigüestortes

Estic molt a prop d'una de les entrades al Parc Nacional d'Aigüestortes, ho aprofitaré per fer una mica de senderisme. Deixo el cotxe a l'aparcament Palanca de la Molina i, després de preguntar i assegurar-me per enèsima vegada que el camí està ben senyalitzat i que no hi ha gel ni neu, començo a pujar cap al Planell d'Aigüestortes. El camí són 6,3 km amb un desnivell positiu de 430 m, comença pel mig del bosc amb pujada. Veig petites flors liles i blanques que anuncien l'inici de la primavera.

Arribo a un pont que travessa un riu, el camí es bifurca, per un costat es puja i per l'altre es baixa. A partir d'aquí el camí va seguint el riu Sant Nicolau, amb petites pujades i baixades, pel mig del bosc. Hi ha molta tranquilitat, poca gent, i se sent el soroll de l'aigua i el cant dels ocells. 

Cap a mig camí arribo a l'ermita de Sant Nicolau, construïda durant l'esplendor del romànic, on cada primer diumenge de juliol els veïns de Boí hi fan una gran romeria. Segons la llegenda, pels seus voltants hi ha amagades les corones d'uns reis francs, però qui les trobi morirà en tocar-les! Per si de cas, no m'arrisco a buscar-les.

En poca estona arribo a l'Estany de Llebreta, un enorme llac en un entorn màgic entre muntanyes. 

Des d'aquí ja veig, de lluny, una gran cascada. El camí s'enfila seguint un altre cop el riu fins el mirador de la Cascada del Sant Esperit, un impressionant salt de 30 m, que forma uns gorgs de més de 6 m de profunditat anomenats Marmites de Gegant.

Segueixo camí amunt fins al Planell de l'Esperit, una esplanada gegant amb un prat amb grans roques al voltant del riu. Ja falta poc per arribar, un últim esforç pel camí que segueix pujant i arribo al Planell d'Aigüestortes. Aquí hi ha un recorregut completament pla de 1'5 km, primer per una pista ampla i després per unes passarel·les entre els arbres i l'aigua. Passejant per aquí puc entendre d'on ve el nom d'Aigüestortes.

Acabat el recorregut començo a baixar i em paro a dinar al prat per on passa el riu, aprofito per refrescar-me, o més ben dit congelar-me els peus. Vaig molt bé de temps i m'ho prenc amb calma. 

Segueixo baixant i torno a gaudir de la cascada, ara el sol està més ben posat per fer fotos, i del llac. Aquí el camí segueix un tros per la carretera dels taxis abans de resseguir el riu per l'altra banda. El camí comença enfilant-se per un prat i després entra en un bosc on comença a baixar amb un fort pendent, per sort durant poc tros.

Vaig seguint el camí, sempre veient el riu al costat i les muntanyes de fons, fins el pont on aquest matí he vist la bifurcació. Des d'aquí no queda ni mitja hora per arribar a l'aparcament on he deixat el cotxe. Ha estat una excursió molt xula, al final he caminat uns 14 km i, comptant les parades per menjar i fer fotos, he tardat unes 6 hores i mitja.

Pujo al cotxe per tornar cap a Boí, però en un impuls decideixo no aparcar i seguir els 4 km que em separen de Taüll per després fer 1 km més cap al Pla de l'Ermita. Aquí hi ha un mirador amb vistes cap a Taüll i a la vall. Poso una Coca-Cola a la motxilla, la recompensa després de la caminada d'avui, i em disposo a recórrer els 300 metres que em separen de l'ermita de Sant Quirc de Taüll esperant trobar un lloc tranquil on seure. De seguida m'adono que he encertat de ple, aquí dalt hi ha prats amb algunes pedres i vistes a la vall. Vaig caminant i un cartell em crida l'atenció "Racó del Si no fos ..."?, "Racó de l'ombra tranquil·la"?

El primer no tardo gaire en desxifrar-lo, anomenen així a un petit espai amb bancs disposats per poder mantenir una conversa. Arribo a l'ermita, aquesta és reconstruïda de forma similar a com devia ser l'original ja que s'assembla molt a la de Sant Quirc de Durro.

Al darrera un cartell em dirigeix al Racó de l'ombra tranquil·la, un espai amb herba i pedres des d'on es veu l'ermita, muntanyes al voltant i només se sent el soroll de l'aigua d'un riu que deu passar a prop i el cant dels ocells. El lloc perfecte per asseure'm a relaxar-me i aprofitar per escriure una estona.

Taüll i Durro

A la Vall de Boí s'hi pot anar per motivacions molt diverses: les pistes d'esquí de l'estació de Boí Taüll són les que es troben a la cota més alta de Catalunya; es pot gaudir de l'experiència d'un cel ben negre que fa que les condicions per a la pràctica de l'astronomia siguin excepcionals; s'hi celebra la tradició ancestral de les falles, declarada patrimoni immaterial de la humanitat; hi ha una gran concentració d'esglésies d'estil romànic que s'han conservat al llarg del temps amb poques modificacions, i que ara són patrimoni de la humanitat; i té un dels accessos al Parc Nacional d'Aigüestortes, un paradís pels senderistes.

Tenint en compte que a mi esquiar no m'apassiona sinó que més aviat em fa por, que com que hi ha toc de queda a les 22h i per Setmana Santa hi ha lluna plena, les condicions són poc favorables per observar el cel nocturn, i que la festa de les falles és al juny, està clar quines són les meves motivacions: vull conèixer el conjunt romànic de la vall i caminar.

Avui he començat el dia anant a Taüll. En una visita guiada que ha començat a l'església de Sant Climent i ha acabat a la de Santa Maria, he après molt sobre la Vall i les esglésies romàniques.

Aquestes esglésies, que es van començar a construir o a modificar a partir del S. XI, les van encarregar els Senyors d'Erill quan van posseïr les terres d'aquesta vall. Amb la seva construcció volien mostrar el seu poder i riquesa, i les van fer construir a l'estil de moda de l'època, el romànic llombard procedent del nord d'Itàlia. Veiem algunes característiques de l'exterior com els tres absis, sempre orientats a l'est, decorats amb grups d'arcs cecs separats per mitges columnes i un fris de dents de serra a sobre d'ells. I la seva impressionant i esvelta torre quadrada que, a més de ser el campanar, complia una funció comunicativa i de defensa ja que des de dalt de les torres es poden veure les altres que hi ha a la vall, i el poble, ja que es construïen fora d'aquest. Tant el poble com les esglésies estan situades en zones amb pendent per tal d'aprofitar al màxim els espais més planers per al conreu o el bestiar, i directament sobre la roca, sense fonaments. Per dins les esglésies estaven decorades amb pintures murals i per fora estaven arrebossades, pintades de blanc i tenien detalls en vermell i algunes pintures.

Al costat de cada església hi ha un petit cementiri que encara s'utilitza en l'actualitat. Tret del de Durro, en el qual les tombes pertanyen a les famílies, s'utilitza un sistema de rotació.

Ja en el poble ens fixem en un torrent, es creu que abans era un riu més ample, al voltant del qual sembla que es van construir les primeres cases. Al costat hi ha una edificació de fa cent anys, la Mola, un molí que aprofitava la força de l'aigua. Aquest es va construir amb els diners que van pagar per traslladar les pintures murals al MNAC de Barcelona, trasllat que es va fer per impedir que s'acabessin venent a coleccionistes i sortissin de Catalunya. Quan el molí va quedar en desús es va donar utilitats molt diverses a les rodes, en veiem una fent de taula i un parell transformades en decoració de fonts.

Sembla que a Taüll va haver-hi una tercera església, la de Sant Martí, de la qual es van descobrir restes de l'absis a l'edifici de l'antiga escola, però no se'n sap gaire, només que les restes trobades daten del S. XI. Arribem a Santa Maria i observem que té característiques similars a Sant Climent, amb petites diferències. Aquesta és l'única de la vall que està envoltada de cases, però no era així quan la van construir sinó que un segon nucli de Taüll es va formar en aquesta zona precisament perquè hi havia l'església. Actualment és l'església parroquial del poble i degut als aforaments limitats per la pandèmia només s'obre quan hi ha alguna celebració.

Després del recorregut tinc l'entrada a Sant Climent on projecten un videomapping en el qual es fa una reconstrucció de com devia ser la pintura mural de l'absis principal, es veu el que en quedava quan es va traslladar i com és ara. Em sembla impressionant! També hi ha algunes talles i alguns retaules.

Passejo una mica pel poble. Aquest, juntament amb Durro, eren i són els més habitats de la vall. És un poble amb encant en el qual totes les construccions, antigues i modernes, es fan amb un mateix estil arquitectònic.

Després de dinar me'n vaig cap a Durro que, juntament amb Taüll, és un dels pobles que es troben a més alçada, la carretera per arribar-hi és força estreta i amb moltes corbes. Només d'arribar ja és veu l'església de la Nativitat, està just a l'entrada del poble.

Té una estructura diferent que les de Taüll, sembla més gran i tosca, té una gran porxada i una esvelta torre quadrada més baixa que la de Sant Climent. Al seu costat hi ha el cementiri, dividit en dues parts per tenir més espai. Des de la porxada veig el meu objectiu, l'ermita de Sant Quirc de Durro, hi pujaré caminant pel camí dels fallers. 

És un camí senzill i curt que va pujant i ofereix bones vistes del poble de Durro. Arribo a dalt, l'ermita és una petita construcció en un lloc privilegiat, amb unes vistes fantàstiques. La seva funció era protegir les pastures d'alta muntanya i els boscos que hi ha al seu voltant.

L'emplaçament coincideix amb el del "faro", el punt de partida de baixada de les falles i que encén l'últim faller per tal que la gent del poble sàpiga que ha iniciat la festa.

Tots els pobles de la vall tenien la seva ermita però aquesta és l'única que forma part del conjunt declarat patrimoni de la humanitat ja que és l'única que no ha estat reconstruïda. Torno a Durro, passejo pel poble i visito l'interior de l'església, on es conserven alguns retaules barrocs i una talla romànica de Nicodem que formava part del Davallament de la Creu.

Amb el canvi d'hora el dia és més llarg i encara tinc temps d'anar a veure les dues esglésies del conjunt romànic que estan a pobles petits. La primera a la que vaig és la de Santa Maria de Cardet. Una bonica església de petites dimensions, tant com el poble on es troba, que no té ni carrers per passejar! 

Finalment visito l'Assumpció de Coll, l'església està als afores del poble, enmig de camps de sembra, m'agrada tant com el poble al que m'hi arribo per un camí encantador

Ha estat un dia molt profitós, estic rebentada!

Necessito un viatge!

No pot ser amb avió? Doncs serà amb cotxe.

Ha de ser amb la bombolla de convivència? Cap problema! Amb mi mateixa em poso d'acord ràpidament!

Hi ha confinament perimetral i no puc sortir de Catalunya? Doncs faré una d'aquelles escapades que he estat deixant per quan no pogués viatjar lluny.

Decidit! Passaré uns dies a la Vall de Boí.

Nou blog

Amb tots els confinaments que hi ha hagut des del començament de la pandèmia, primer domiciliari, i darrerament municipal o comarcal, m'he mogut molt menys del que estic acostumada i m'agrada. Els darrers confinaments, que no ens han permès sortir de la comarca o fins i tot del poble, m'han fet apreciar molt més tot el que em pot oferir Catalunya. Per això he decidit aprofitar que ara hi ha confinament perimetral de Catalunya, però no comarcal, per fer allò que sempre deia que faria quan no pogués viatjar lluny, descobrir els tresors que amaga el meu país.

Vull seguir compartint, amb qui tingui ganes de llegir-me, les meves escapades, però he decidit separar aquestes entrades del "Diari de viatge" creant un blog nou, "De ruta per Catalunya". Les rutes per Catalunya no seran grans viatges sinó petites escapades aprofitant els ponts i caps de setmana que pugui.

Aquí us el deixo, espero que llegint-lo el gaudiu tant com jo el gaudeixo escrivint-lo. 😘

PD: Quan es pugui tornar a viatjar, que espero no tardar gaire, seguiré compartint les meves aventures de viatge en el blog original.